29.5.11

L'escultura: La invenció de formes expressives

L'escultura, expressió de l'angoixa de l'home actual
Segurament l'art escultòric és l'àmbit artístic que ha experimentat una revolució més radical el segle XX. La història de l'escultura ha estat presidida per la figura humana o, en segon terme, l'animal; per bé que en algunes ocasions hagi estat inspirada per un afany expressiu, en general, ha dominat el desig d'harmonia i de bellesa. Una escultura actual és una cosa totalment diferent. Les seves tendències han evolucionat seguint un camí paral·lel al de la pintura, i en nombroses ocasions els pintors també han conreat l'escultura, com Picasso, Boccioni o Arp, entre d'altres.
Durant algun temps, l'art escultòric va seguir els camins oberts per Rodin; és el període dels classicistes. Però el cubisme va comportar ja la ruptura amb la tradició; la figura humana perd la seva omnipresència per donar pas a les formes geomètriques. Però el fonament de l'escultura del segle XX no és la platicitat espacial de la geometria, sinó una certa propensió al patetisme, a vegades dissimulada, que converteix el llenguatge escultòric en un més dels mitjans d'expressió de l'angoixa de l'home actual. En aquest sentit de transcendentalització d'llò geomètric s'ha de contextuar la pregunta de Cirlot: Hi ha hagut mai una escultura veritablement cubista?.
La intensificació expressiva del realisme per mitjà de deformacions presentà, al començament del segle, dues tendències: la dramàtica, d'Ernest Barlach, que aconsegueix transformar els seus missatges en ganyotes punyents (El terror, 1912; Els abandonats, 1913), i la que esdevé un testimoni dels éssers resignats a un sofriment invencible, el millor representant de la qual és Wilhelm Lehmbruck, escultor de figures làngides i primes, prostrades físicament i mentalment; l'aprofundiment progressiu de la seva temàtica és perceptible quan es compara la seva Dona agenollada, del 1911, escultura encara serena, amb el seu Home abatut, del 1915, agenollat i amb el front tocant a terra, que ens transmet una aflicció aclaparadora. Sobre les aportacions geomètriques del cubisme, tres escultors van contribuir a la creació de formes noves: el romanès Brancusi i els catalans Juli González i Pau Gargallo.
 

Invenció de formes noves
Brancusi és el més gran dels innovadors del llenguatge escultòric. Es va instal·lar a París el 1904 i, en oposició a l'exuberància emotiva de les obres de Rodin, buscava formes pures; alguns dels caps que va fer del 1907 al 1909 s'aproximen al cubisme. En els anys següents les seves obres de pedra presenten superfícies cada vegada més polides, i les que fa de fusta mostren una rugositat violenta, probablement extreta d'escultures africanes. Enocasions uneix les formes del cubisme i la força comunicativa de l'expressionisme, i crea algunes de les obres més originals de la plàstica del segle XX (Adam i Eva, Ocell a l'espai), però tot i que va arribar a una estilització extraordinària no acceptava l'art no-figuratiu; el seu punt de partida és sempre alguna cosa real. Brancusi, a diferència de la major part dels mestres del segle XX, encara que se sentia atret pel volum trencat, en una línia tradicional, i era capaç de formular-hi insinuacions figuratives, com als dos torsos que conserva Philadelphia Museum of Art (1922). Rares vegades s'ha trobat en la històris de l'escultura un mestre que senti d'una manera tan intensa els materials: el bronze, el marbre, o, durant la Primera Guerra Mundial, la fusta. Brancusi treballava aquests materials amb insistència, fins a obtenir una pàtina  similar a la que deixa el pas del temps, i intentava insuflar-hi un hàlit espiritual; per exemple, al seu Ocell a l'espai, el ritme dinàmic, vertical, ha estat entès com la tensió ascensional de la vida, simbolitzada per l'espai i l'ocell.

Els dos artistes catalans, González i Gargallo, són els grans innovadors en el treball del ferro. Juli González, a partir de les formes cubistes, arriba a l'abstracció amb el modelatge de políedres abruptes i amb erupció de punxes (cactus).  

Pau Gargallo descobreix en primer lloc la configuració geomètrica de les planxes de ferro, però aviat arriba a aprofitar-ne els espais buits i a dotar-los de força, que estén a les arestes. El profeta, la seva obra més coneguda, presenta formes cubistes, però es mou dintre dels plantejaments espirituals de l'expressionisme. La potència suggeridora de Gargallo és admirable; les obres dels anys 20 mostren els músculs als buits, els trets del rostre a les arestes i el volum per mitjà de plaques corbades.

L'expressionisme és, com s'esdevenia en pintura, una constant del llenguatge escultòric; els artistes descobreixen ben aviat la intensitat expressiva de les deformacions i la vitalitat dels gestos crispatas. El suís Alberto Giacometti estudia les metamorfosis a les seves obres dels anys 20: Cap pla (1927), La dona cullera (1928). Però, a diferència de la pintura, el pas de l'expressionisme al superrealisme en escultura va tenir lloc d'una manera imperceptible; la major par de les obres realitzades per Giacometti entre el 1925 i el 1935 busquen la representació d'un univers oníric; el Palau a les quatre de la matinada (1933) recorda la concepció urbana dels recintes buits i dels inquilins estranys de De Chirico. Entre els escultors espanyols, el superrealisme va suggestionar Alberto Sánchez, així com el pintor català Miró, que alterna algunes creacions escultòriques amb la seva obra pictòrica.

Però la terrible tragèdia de la Segona Guerra Mundial va provocar un retorn a l'expressionisme, les possibilitats expressives del qual encara no havien estat exhaurides. Els escultors insisteixen en les deformacions i en els gestos d'angoixa, o en les formes geomètriques desticuladores, com Lipchitz o Zadkine en el seu terrorífic El crit -monument a la ciutat destruïda de Rotterdam (1953-1954).

En aquests anys va assolir una gran difusió l'obra d'una figura genial de la plàstica contemporània, l'anglès Henry Moore (1898). La seva biografia artística registra diverses influències superposades: el romànic anglès, Giovanni Pisano, Miquel Àngel, Picasso, el superrealisme; Moore les assimila totes fins que el seu art arriba a la maduresa, entorn del 1935, i mostra que, probablement, hauria conquerit igualment els perfils del seu estil personal sense l'ajut d'aquella herència. El seu humanisme es concreta en un conjunt de temes que no sol abandonar: el grup familiar, la maternitat, el guerrer ferit, persones en posició jacent. La figura hi és treballada comsi es tractés d'arquitectura, i adquireix un aspecte monumental, fins i tot quan és de dimensions reduïdes. L'aprofundiment de l'escultor en els secrets de la forma-expressió oscil·la entre l'abstracció i la semifiguració. És un artista original, però les seves aportacions morfològiques han revelat les possibilitats que la revolució plàstica va obrir als artistes. La obra més coneguda i més representativa de Henry Moore és el grup de família del Museum of Modern Art de Nova York.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada